Hi ha llocs que no s'expliquen amb paraules, es porten gravats al cor.
No importa quant de temps fa... la Terra i la Sang.
La pols de la carretera se m'ha ficat al pit,
un silenci pesat omple els camps oberts,
on cada branca i cada mur descoberts
són el ressò d'un cant antic i oblidat de nit.
Records em venen, d’una infantesa compartida,
on cada llar era un lloc on sentir-se a casa,
un poble sencer que en un sol gest t’abraça,
quan la porta de tothom era la teva pròpia vida.
Miro el camp de futbol, mosaic de crits i de pols,
on l'avi ensenyava al pare a xutar contra el vent,
i ara el pare corre amb els meus fills, rient,
una cadena de mans que la terra mai no oblida,
el mateix joc sota el sol, sota el pes del món.
És el sol sobre l'aigua, la sal que flota en l'aire,
però per sobre de tot, presidint des del centre...
La Muntanya Màgica observa, antiga i immòbil,
un gegant de pedra al cor mateix de la meva terra,
abraçant el paisatge que em va veure créixer.
Soc la filla del riu i del ferro cansat,
la memòria que torna per quedar-se aquí,
buscant la vella casa, al final del camí,
on el nom de la mare encara està dibuixat.
He après a mirar la tempesta de front,
amb la fam de viure que crema per dins,
bategant amb força pels vells camins
que fan de la ràbia un nou mapa i un pont.
la pau d'un temps on res no ens feia por.
Sé qui m'espera quan la nit es fa llarga,
estimo a qui m'estima sense demanar res,
amb la certesa de qui sap on té les arrels,
avançant sempre al costat d'ells.
D'on vinc,
on soc,
qui soc,
el lloc.
Tot el que he oblidat... ho torno a trobar en aquesta olor de terra.
És el sol sobre l'aigua, la sal que flota en l'aire,
però per sobre de tot, presidint des del centre...
La Muntanya Màgica observa, antiga i immòbil,
un gegant de pedra al cor mateix de la meva terra,
abraçant el paisatge que em va veure créixer.
I quan me'n vaig,
el gegant es queda vigilant
aquest tros de mon, que es la meva llar.
Gràcies per la vida, gràcies per tot